Aquest projecte neix d’uns contactes entre africans i europeus mantinguts durant els darrers 3 anys. Més concretament: a Barcelona, Diallo i Torrent, van compartir temps i converses i van difuminar de mica en mica els límits de la pròpia intimitat. Van caure prejudicis i es van anar obrint portes. Ja no eren un blanc que parla amb un negre, eren dues persones que es trobaven.
A partir d’aquell moment, va ser com si s’obrís una font. Caiguda la barrera de les pors i les diferències, Diallo i altres com ell començaven a parlar de les seves perplexitats davant nostre i davant dels hàbits del món que els havia acollit. Els seus codis culturals, els seus valors socials i morals havien entrat en col·lisió amb els nostres des del mateix moment en què havien arribat a casa nostra. Per a nosaltres això va suposar una novetat: estem acostumats a sentir com els nostres valors i codis col·lisionen amb els seus, però no a l’inrevés.
Aviat ens vam adonar que, durant les converses, en alguns moments, passava una cosa molt especial: les seves paraules començaven a traspuar un sentit comú impepinable, una mena de lògica aplastant i rotundament terra a terra sobre les nostres maneres de fer i desfer en aquesta nostra societat, filla de la tradició occidental. Parlaven des d’una mena d’eix humà interior que s’expressava amb una contundència aclaparadora sobre nosaltres i les nostres maneres. Alhora, però, la seva manera de parlar era sempre d’una claredat diàfana, sense circumloquis, i des d’un respecte i una cura en l’elecció de les paraules que ens ha semblat digna dels més dignes. Quan les converses prenien aquesta volada, ens quedàvem muts, com si estiguéssim assistint a un acte de buidatge sagrat. En aquells moments, la seva visió i els seus punts de vista tenien una tal força que no podíem fer altra cosa que reconèixer-ho i callar.
El documental neix, doncs, d’una intuïció: potser aquesta gent no han vingut aquí per al seu benefici, sinó per al nostre. De cop, se’ns va trastocar la perspectiva habitual que diu que nosaltres som els qui donem i ells els qui prenen. Potser no han vingut a prendre res, sinó a tornar-nos alguna cosa. Potser aquests africans han vingut aquí per recordar-nos alguna cosa que semblem haver oblidat. Potser són una oportunitat per a nosaltres, per apropar-nos, valent-nos dels seus ulls, a les preguntes que de sempre ens han ocupat: d’on venim?, qui som?
El documental s’articula sota la forma de conversa entre un blanc i un negre, on el blanc mirarà de treure a la palestra una sèrie de preguntes sobre “els blancs”, sobre la seva pròpia comunitat, esperant que el negre li pugui donar contestes esclaridores.
La intenció és deixar una traça d’aquest sentit comú extraordinari que algunes persones són capaces de desplegar. Un Sentit Comú, posem-ho amb majúscules, que podem reconèixer com contenint les llavors d’alguna cosa veritable i que, en posar el punt de mira en nosaltres, ens colpeix com una martellada al dit gros del peu —com una veritat, estem temptats de dir.
EL PES DE LA PALLA 